Perfecció.

ADDENDA:

Així som: Pura perfecció inacabada.

(Josep Lluís Roig, La presó de l'aigua)

És una de les frases d’aquest llibre que m’han portat a reflexionar. (Reflexionar perquè si, sense cap obligació és una de les coses que no sé perquè, em fa que no fem molt a sovint, i crec que si ho férem, les coses ens anirien millor). Retornant al tema. Crec que l’autor té molta raó al dir aquest enunciat. Sempre ens han estat dient que la perfecció no existeix. Però pense que Perfecció és un terme molt ampli. Anomenem perfecte a allò simètric, agradable a la vista, la oïda… o tot allò que no té defectes.

És ací on m’he parat a pensar. Segons Heràclit d'Efes, filòsof presocràtic, el món és una continua lluita de contraris. És a dir, dia-nit, aigua-foc, llum-foscor… L’una depén de l’altra, per tant, i seguint aquest raonament… sense defectes no pot haver-hi perfecció. És una lluita de contraris més. Tots participem de la idea de “Perfecció”, per tant, tots tenim alguna cosa de perfectes. Siga com siga, no em podeu negar una cosa: No hi ha ningú més perfecte que tu per a ser tu mateix. Per tant… sí que som perfectes en alguna cosa, som perfectes per a ser nosaltres mateix, encara que això també incloga els nostres defectes. Són part de nosaltres, no podem desfer-nos d’ells sense desfer-nos de les nostres virtuts.