6 anys… es diu prompte eh?
Recorde les apariències que teniem en primer de la ESO… tots esglaiats, per
la nova etapa, per el canvi, per allò que no sabiem ben cert que seria. Un nou
ambient, nova gent, vella gent, transformacions. Adolescència.
Tant hem viscut i tant queda per viure. Però més que viscut… hem conviscut.
No tot el que hem aprés (i desaprés) està als llibres. Hem aprés valors sobre
l’amistat, la traïció, la decepció, el poder tornar a començar. El concepte que
“aprenem si volem”.
Que no tot el que ens disposaven per a poder ajudar-nos a ser persones
estava als llibres. Anava més enllà. Perquè l’etapa educativa (i ve molt be
aquesta explicació per a les situacions actuals) no és simplement la memòria de
conceptes que se suposa que has de saber per a ser “culte”. Va més enllà. Tot
el que hem viscut ens ha influenciat en la nostra formació com a civils,
ciutadans, futurs professionals... però sobretot, ens ha ajudat a ser persones.
Tots els companys amb qui hem compartit experiències, pensaments no
verbalitzats, silencis, rialles, plors... Complicitat.
I després de sis anys... també era hora de reconèixer els mèrits d’aquells
a qui hem estat atacant: els profes. Que sí... que alguns en han caigut millor
i altres pitjor... però els hem de donar les gràcies, encara que fóra per
demostrar-nos com no volíem ser de majors.
En fi, no vull fer açò melancòlic ni trist... simplement donar-vos a tots
les gràcies. Recordeu que no és un “adéu”... sinó un “Fins sempre”.
